perfilcaramellairespetit

Aquesta web utilita cookies per oferir una millor experiència i servei.

Al navegar o utilitzar els nostres serveis acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració de cookies en qualsevol moment mitjançant el teu navegador predeterminat.

Accepto

Repertori

EL REPERTORI

Pel que fa al repertori musical de les Caramelles del Roser, podem distingir tres èpoques.

 I – Finals del segle XVI fins a mitjans del segle XIX

El cant dels Goigs del Roser per les masies i pels carrers del poble,  va ser l’origen de les nostres caramelles des de la fundació de la Confraria del Roser, el 1590.

És molt probable que l’acompanyament instrumental  anés a càrrec d’un flabiolaire amb tamborí i un cornamusaire que eren els músics que aleshores s’encarregaven de les ballades i celebracions, tant públiques com privades. D’això encara en guardaven memòria, a finals del s.XIX, el cornamusaire Josep Rodriguez i el flabiolaire Ventura Gili.

De ben segur que les corrandes també formaven part del repertori. El costum de cantar i ballar corrandes podria ser fins i tot anterior a les caramelles.

II – De mitjans del segle XIX fins al 1970

A mitjans segle XIX es comencen a introduir altres cants de caràcter més profà i divertit. Eren unes cançons amb estrofes calcades dels goigs religiosos però amb un contingut de festeig i sovint també irònic o grotesc. D’aquest fet en dóna testimoni Marià Aguiló el 1880, a Sant Julià.

Fou també en aquesta època que, amb l’impuls del moviment coral d’Anselm Clavé, es comencen a introduir també les peces corals a tres i quatre veus. A Sant Julià hi hagué dos orfeons: el del Centro i el del  Bè negre. Això provocà que coexistissin dos tipus de caramelles: les del Roser , que sortien el diumenge de Pasqua al matí, i les “altres” caramelles, que sortien el dissabte de Glòria al captard. Els caramellaires solien ser les mateixes persones: el dissabte, amb faixa i barretina cantant peces corals i el diumenge, amb capa i barret de copa, cantant els Goigs del Roser. Els antics instruments, flabiol i cornamusa, es substituïren paulatinament per un grup format bàsicament per trompetes, fiscorn, trombó, clarinet, flautes, violins, contrabaix i acordió.

D’aquesta nova modalitat en conservem obres originals de Ramon Victori, de Manuel Suñé i Cervian i, més tard, de Manel Balasch i Manel  Rodriguez. Entre els anys  ’40 i ’70, del segle passat, hi hagué diversos grups de nois, i també de nois i noies, que s’organitzaven espontàniament per sortir a cantar caramelles, amb continuïtat molt desigual.

III – De l’any 1971 a l’actualitat

Entre els anys 1971-1975 es produí una revitalització de les caramelles. S’unificaren els dos tipus de colles en la manera que encara avui dia es practiquen: sortida el matí de Pasqua cantant els Goigs del Roser, corrandes i una peça de rigorosa estrena, composta expressament per a l’ocasió.

Aquestes peces solen ser sardanes, valsos o havaneres, a dues o tres veus amb acompanyament instrumental. La temàtica sol anar entorn de la celebració pasqual, l’esclat de la primavera i el goig del cant. Darrerament s’han dedicat a temes locals com El castell, Sant Llorenç, la font de la Riera o la figura del terrissaire, que temps ha fou l’ofici emblemàtic de Sant Julià. Els autors dels textos d’aquestes peces són: Josep Boixeda i Tohà, Anton Carrera i Busquets, Núria Dalmases i F. Xavier Pona. Els compositors són: Manel Balasch i Suñé,  Manel Rodriguez i Suñé, Santi Riera i Subirachs, Manuel Suñé i Riera, Carles Cases, Oriol Tafanell i Silvestre  i David Rodriguez i Vila. (vegeu l’apartat Arxiu musical)

 Això obligà a establir un règim d’assaigs d’un cop a la setmana, des de novembre fins a la Pasqua. La direcció del cor ha anat a càrrec de Manel Rodriguez i Suñé i, d’ençà de 1984, de Manel Marsó i Fabregà.

El cant dels goigs, que en origen fou practicat arreu de les comarques de la Catalunya Vella i Catalunya Nord, va anar desapareixent del repertori caramellaire a partir dels darrers anys del segle XIX. Que sapiguem,  Sant Julià de Vilatorta és l’únic lloc on s’ha conservat.