perfilcaramellairespetit

Aquesta web utilita cookies per oferir una millor experiència i servei.

Al navegar o utilitzar els nostres serveis acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració de cookies en qualsevol moment mitjançant el teu navegador predeterminat.

Accepto

C r e u   d e   S a n t   J o r d i   2 0 1 6.   E l e m e n t   f e s t i u   p a t r i m o n i a l   d ' i n t e r è s   n a c i o n a l  2 0 1 5.

Repertori

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 

EL REPERTORI

Pel que fa al repertori musical de les Caramelles del Roser, podem distingir tres èpoques.

 I – Finals del segle XVI fins a mitjans del segle XIX

El cant dels Goigs del Roser per les masies i pels carrers del poble,  va ser l’origen de les nostres caramelles des de la fundació de la Confraria del Roser, el 1590.

És molt probable que l’acompanyament instrumental  anés a càrrec d’un flabiolaire amb tamborí i un cornamusaire que eren els músics que aleshores s’encarregaven de les ballades i celebracions, tant públiques com privades. D’això encara en guardaven memòria, a finals del s.XIX, el cornamusaire Josep Rodriguez i el flabiolaire Ventura Gili.

De ben segur que les corrandes també formaven part del repertori. El costum de cantar i ballar corrandes podria ser fins i tot anterior a les caramelles.

II – De mitjans del segle XIX fins al 1970

A mitjans segle XIX es comencen a introduir altres cants de caràcter més profà i divertit. Eren unes cançons amb estrofes calcades dels goigs religiosos però amb un contingut de festeig i sovint també irònic o grotesc. D’aquest fet en dóna testimoni Marià Aguiló el 1880, a Sant Julià.

Fou també en aquesta època que, amb l’impuls del moviment coral d’Anselm Clavé, es comencen a introduir també les peces corals a tres i quatre veus. A Sant Julià hi hagué dos orfeons: el del Centro i el del  Bè negre. Això provocà que coexistissin dos tipus de caramelles: les del Roser , que sortien el diumenge de Pasqua al matí, i les “altres” caramelles, que sortien el dissabte de Glòria al captard. Els caramellaires solien ser les mateixes persones: el dissabte, amb faixa i barretina cantant peces corals i el diumenge, amb capa i barret de copa, cantant els Goigs del Roser. Els antics instruments, flabiol i cornamusa, es substituïren paulatinament per un grup format bàsicament per trompetes, fiscorn, trombó, clarinet, flautes, violins, contrabaix i acordió.

D’aquesta nova modalitat en conservem obres originals de Ramon Victori, de Manuel Suñé i Cervian i, més tard, de Manel Balasch i Manel  Rodriguez. Entre els anys  ’40 i ’70, del segle passat, hi hagué diversos grups de nois, i també de nois i noies, que s’organitzaven espontàniament per sortir a cantar caramelles, amb continuïtat molt desigual.

III – De l’any 1971 a l’actualitat

Entre els anys 1971-1975 es produí una revitalització de les caramelles. S’unificaren els dos tipus de colles en la manera que encara avui dia es practiquen: sortida el matí de Pasqua cantant els Goigs del Roser, corrandes i una peça de rigorosa estrena, composta expressament per a l’ocasió.

Aquestes peces solen ser sardanes, valsos o havaneres, a dues o tres veus amb acompanyament instrumental. La temàtica sol anar entorn de la celebració pasqual, l’esclat de la primavera i el goig del cant. Darrerament s’han dedicat a temes locals com El castell, Sant Llorenç, la font de la Riera o la figura del terrissaire, que temps ha fou l’ofici emblemàtic de Sant Julià. Els autors dels textos d’aquestes peces són: Josep Boixeda i Tohà, Anton Carrera i Busquets, Núria Dalmases i F. Xavier Pona. Els compositors són: Manel Balasch i Suñé,  Manel Rodriguez i Suñé, Santi Riera i Subirachs, Manuel Suñé i Riera, Carles Cases, Oriol Tafanell i Silvestre  i David Rodriguez i Vila. (vegeu l’apartat Arxiu musical)

 Això obligà a establir un règim d’assaigs d’un cop a la setmana, des de novembre fins a la Pasqua. La direcció del cor ha anat a càrrec de Manel Rodriguez i Suñé i, d’ençà de 1984, de Manel Marsó i Fabregà.

El cant dels goigs, que en origen fou practicat arreu de les comarques de la Catalunya Vella i Catalunya Nord, va anar desapareixent del repertori caramellaire a partir dels darrers anys del segle XIX. Que sapiguem,  Sant Julià de Vilatorta és l’únic lloc on s’ha conservat.