Complaguts us agraïm
i tenim en molta estima
que ens deixeu cantar la rima
de l’indret d’on procedim.

S’anomena Vilatorta,
ni molt gran ni molt petit,
amb un aire definit
escaient a cada porta.

Els til·lers de l’avinguda
un cop l’sny s’omplen de flor
i els veïns es fan ressó
de l’olor tan coneguda.

Venen tords formant volades
quan no saben on anar
els agrada recordar
el repòs d’altres vegades.

Els jardins dels bells casals
tenen tots un tret comú
que no diuen a ningú
per no moure cap trasbals.

Els topants de la foscor
són replec i son silenci.
Això fa que recomenci,
a cada alba, la claror.

Un model de voluntat
defineix la nostra vila:
un passat d’aigua i argila
i un present esperançat.