|
Les Caramelles del Roser Les caramelles són una festa arrelada i estesa arreu de Catalunya i constitueixen un dels trets identitaris del costumari català. Tot i la diversitat de detalls que s’hi observen, hi ha uns trets comuns que les defineixen:
A Sant Julià de Vilatorta les caramelles s’originaren en el si de la Confraria del Roser, fundada al nostre poble el 1590 i segellada per la butlla fundacional datada el 23 de febrer de 1592, que es conserva a l’Arxiu de Vic. D’aleshores ençà, any rere any sense interrupció, s’ha anat practicant aquesta tradició i ha esdevingut una de les festes principals del nostre calendari. A més de l’antiguitat, les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta tenen unes característiques que les fan peculiars:
|
|
 |
|
El cant dels Goigs del Roser El cant dels Goigs del Roser va ser l’origen i és encara avui dia el centre de la nostra festa. El text dels Goigs, transmès per tradició oral, coincideix literalment amb els folis 113 i 114 del manuscrit 854, del segle XV, conservat a la Biblioteca de Catalunya, que és el document més antic dels Goigs del Roser. La tonada que es canta a Sant Julià és autòctona i té una estructura propera al primer mode medieval. A Sant Julià, els Goigs del Roser es canten tot caminant de manera solemne i pausada, alternant entre dues fileres de caramellaires a banda i banda de carrer; després de cada estrofa el grup intrumental toca la tornada. Aquesta triple alternança, entre els dos grups de caramellaires i l’orquestra, permet cantar els goigs per carrers i places gairebé sense interrupció i sense cansament per part de cantaires i músics. En opinió d’etnòlegs com Valeri Serra i Boldú, Aureli Capmany i Joan Amades, el cant dels Goigs del Roser va ser l’origen del fenomen caramellaire a la Catalunya Vella i a la Catalunya Nord, d’ençà dels segles XVI i XVII. Jacint Verdaguer en l’artícle ‘Lo cornamusaire’ explica com ell matieix ho havia practicat en la seva joventut. Que sapiguem, aquesta pràctica s’ha conservat només a Sant Julià de Vilatorta. |
|
|
|
La indumentària Els cantaires van abillats amb capa llarga, de color negre, barret de copalta i llaç català de color morat. Cada caramellaire porta un bordó o vara tornejada amb una plaqueta que du l’estampa de la Mare de Déu del Roser al davant i el text dels goigs al darrere. La comitiva va encapçalada per la bandera de la confraria i seguida per un grup de músics amb capa llarga de color morat, barret de copalta del mateix color i llaç català. Completen el seguici infants amb vestit de festa que porten bastons tornejats, amb un pom de flors al cim i cintes de tots colors. Els cistellaires, amb faixa i barretina, van trucant totes les portes i recollint les aportacions dels vilatans. Un cistellaire porta la típica cistella de caramelles, ben guarnida, dalt d’una perxa amb corda i corriola per tal d’arribar a balcons i finestres. Les composicions locals Pel que fa al repertori musical de les Caramelles del Roser, podem distingir tres èpoques: I. Finals del segle XVI fins a mitjans del segle XIX El cant dels Goigs del Roser per les masies i pels carrers del poble, va ser l’origen de les nostres caramelles des de la fundació de la Confraria del Roser, el 1590. És molt probable que l’acompanyament instrumental anés a càrrec d’un flabiolaire amb tamborí i un cornamusaire que eren els músics que aleshores s’encarregaven de les ballades i celebracions, tant públiques com privades. D’això encara en guardaven memòria, a finals del s.XIX, el cornamusaire Josep Rodriguez i el flabiolaire Ventura Gili. De ben segur que les corrandes també formaven part del repertori. El costum de cantar i ballar corrandes podria ser fins i tot anterior a les caramelles. II. De mitjans del segle XIX fins al 1970 A mitjans segle XIX es comencen a introduir altres cants de caràcter més profà i divertit. Eren unes cançons amb estrofes calcades dels goigs religiosos però amb un contingut de festeig i sovint també irònic o grotesc. D’aquest fet en dóna testimoni Marià Aguiló el 1880, a Sant Julià. Fou també en aquesta època que, amb l’impuls del moviment coral d’Anselm Clavé, es comencen a introduir també les peces corals a tres i quatre veus. A Sant Julià hi hagué dos orfeons: el del Centro i el del Bè negre. Això provocà que coexistissin dos tipus de caramelles: les del Roser, que sortien el diumenge de Pasqua al matí, i les “altres” caramelles, que sortien el dissabte de Glòria al captard. Els caramellaires solien ser les mateixes persones: el dissabte, amb faixa i barretina cantant peces corals i el diumenge, amb capa i barret de copa, cantant els Goigs del Roser. Els antics instruments, flabiol i cornamusa, es substituïren paulatinament per un grup format bàsicament per trompetes, fiscorn, trombó, clarinet, flautes, violins, contrabaix i acordió. D’aquesta nova modalitat en conservem obres originals de Ramon Victori, de Manuel Suñé i Cervian i, més tard, de Manel Balasch i Manel Rodriguez. Entre els anys ’40 i ’70, del segle passat, hi hagué diversos grups de nois, i també de nois i noies, que s’organitzaven espontàniament per sortir a cantar caramelles, amb continuïtat molt desigual. III. De l’any 1971 a l’actualitat Entre els anys 1971-1975 es produí una revitalització de les caramelles. S’unificaren els dos tipus de colles en la manera que encara avui dia es practiquen: sortida el matí de Pasqua cantant els Goigs del Roser, corrandes i una peça de rigorosa estrena, composta expressament per a l’ocasió. Aquestes peces solen ser sardanes, valsos o havaneres, a dues o tres veus amb acompanyament instrumental. La temàtica sol anar entorn de la celebració pasqual, l’esclat de la primavera i el goig del cant. Darrerament s’han dedicat a temes locals com El castell, Sant Llorenç, la font de la Riera o la figura del terrissaire, que temps ha fou l’ofici emblemàtic de Sant Julià. Els autors dels textos d’aquestes peces són: Josep Boixeda i Tohà, Anton Carrera i Busquets, Núria Dalmases i F. Xavier Pona. Els compositors són: Manel Balasch i Suñé, Manel Rodriguez i Suñé, Santi Riera i Subirachs, Manuel Suñé i Riera, Carles Cases, Oriol Tafanell i Silvestre i David Rodriguez i Vila (vegeu l’apartat Repertori). Això obligà a establir un règim d’assaigs d’un cop a la setmana, des de novembre fins a la Pasqua. La direcció del cor ha anat a càrrec de Manel Rodriguez i Suñé i, d’ençà de 1984, de Manel Marsó i Fabregà. El cant dels goigs, que en origen fou practicat arreu de les comarques de la Catalunya Vella i Catalunya Nord, va anar desapareixent del repertori caramellaire a partir dels darrers anys del segle XIX. Que sapiguem, Sant Julià de Vilatorta és l’únic lloc on s’ha conservat. |
 |
|
|
La tonada de les corrandes Les corrandes son cançons curtes, quartetes, que es canten sobre una mateixa tonada sobre temes festius, irònics o d'actualitat. Una de les corrandes mes típiques de Sant Julià de Vilatorta i que es canta cada any porta la següent lletra : El que porta la cistella es un noi molt eixerit, per un petó de donzella cantarà tota la nit. |
Descarrega't la partitura de les corrandes. Descarrega't el so sintètic de les corrandes.
|
|
|
Reconeixements L’any 1990, en complir-se el IV centenari de les nostres Caramelles del Roser ho vam celebrar amb tot un seguit d’actes culturals, es va erigir un monument amb una gran talla de pedra a la plaça de l’ajuntament i es va editar el llibre “Les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta”. L'any 2015, en la commemoració dels seus 425 anys, la Generalitat de Catalunya va atorgar a les Caramelles del Roser eldistintiu d'Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional. El dia 12 d'abril de 2016, el Govern ha concedit la Creu de Sant Jordi a la Associació Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta per promoure la memòria i l’activitat d’una festa osonenca que, com a valuosa expressió de la música tradicional, es remunta al 1590. |
|
 |
